Categorized | Economia

Deute del tot insostenible

Les obligacions entre els actors principals de la zona euro i els de les grans economies mundials fan que l’arquitectura financera sigui un castell de cartes

Tan sols el deute de deu dels estats analitzats supera ara com ara la xifra de 35 bilions d’euros

La magnitud de les xifres és colossal. Alguns estudis han arribat a assegurar que el deute total entre els gairebé 200 estats del món supera els 500 bilions d’euros. Potser sí. Segons dades del Banc Mundial, del Fons Monetari Internacional i del Banc Internacional de Pagaments, els deu estats que s’analitzen en aquest text deuen a institucions bancàries estrangeres d’aquests mateixos deu estats, i d’altres, més de 35 bilions d’euros.

La magnitud de les xifres mareja i és difícil comprendre’n la dimensió exacta. L’escriptor i assagista John Lanchester, ben conegut per la seva excel·lent novel·la El port de les aromes, va publicar l’any passat al Regne Unit un interessantíssim llibre sobre la crisi financera titulat Whoops! Why everyone owes everyone and no one can pay (Uau! Per què tothom deu a tothom i ningú no pot pagar?). Per posar de manifest la magnitud brutal de les quantitats que manegava, hi posava un exemple claríssim: un milió de segons són una mica menys de 12 dies. En canvi, 1 bilió de segons son 31 anys i més de 7 mesos. A partir d’aquesta comparació, resulta més fàcil empassar-s’ho tot plegat. I també resulta evident que, com diu Lanchester, ningú no pot acabar de pagar i el deute esdevé poc més que una ficció comptable.

A partir de la fallida de Lehman Brothers, al setembre del 2008, la complexa interdependència del sistema financer mundial va quedar palesa si és que abans no era evident, alhora que també mostrava la seva extrema fragilitat. Les repercussions van ser dramàtiques i l’onada de turbulències es va estendre com les d’un tsunami, amb el mateix poder destructor quant a llocs de treball, liquiditat dels bancs, circulació del crèdit, confiança dels consumidors i inversors…

Les crides a les solucions conjuntes que es van fer en aquells moments en el quasi improvisat fòrum de salvació mundial que va ser el G-20 van ser inútils. Poc convençuts, alguns dirigents polítics del moment parlaven de la necessitat de refundar el capitalisme sorgit de Bretton Woods, però a la pràctica, tot plegat es va demostrar inútil. Molt soroll per a no res. L’únic que es va fer va ser procedir a la salvació dels bancs amb un cost enorme per als contribuents.

El capitalisme, a debat

El terratrèmol d’aleshores continua sacsejant els fonaments d’un sistema que mostra símptomes d’esgotament i que ja no té marge de maniobra –d’endeutament–. Paral·lelament, també s’observa una manca de voluntat política que impulsi el creixement. La recepta de l’austeritat per l’austeritat s’ha convertit en un fi per ell mateix: lluny d’estimular la recuperació, l’escanya, i paralitza economies sota les quals pesa un futur molt incert.

En un terreny més teòric però tanmateix molt rellevant, la més gran conseqüència de la crisi a llarg termini és el doble impacte ideològic que està tenint. D’una banda, ha provocat que molts grups de ciutadans es qüestionin els fonaments d’un capitalisme depredador. El sorgiment dels moviments d’indignats és significatiu, per bé que el descontentament que expressen té lloc en els marges del sistema. El desafiament per a aquests grups és trobar una centralitat necessària que faci que la seva acció sigui influent i no pas testimonial.

En l’altre plat de la balança ideològica, el que també està en qüestió és el paper d’unes polítiques públiques correctores dels excessos del que s’anomenen mercats. La crisi financera, industrial i financera ha posat en relleu la impossibilitat de la socialdemocràcia per respondre a les circumstàncies actuals. Aquesta, aliada en l’època de les vaques grasses amb les forces del mercat sense haver elaborat cap crítica a un model de creixement molt poc sostenible, ara per ara viu un desconcert patètic.

La punta de l’iceberg dels problemes actuals és la crisi del deute que es viu a la zona euro. És, en part, conseqüència del procés inicial de recapitalització bancària per parar el cop de l’esclat de la bombolla del 2008 i també d’anys de consum arrauxat basat en crèdits barats. S’ha arribat al límit?

Fitxes de dominó

A la primavera del 2010 esclaten amb cruesa els problemes grecs. Ara ja s’ha assumit que és inevitable la reestructuració de, en el millor dels casos, el 50% del seu deute. O això, o una fallida desordenada i una sortida de l’euro amb el consegüent impacte en el sistema financer de la banca, que en concentra la major part, en aquest cas la de França.

El taló d’Aquil·les del sistema és que tot plegat és un castell de cartes, fileres interminables de fitxes de dominó. El mateix que passa amb Grècia s’ha revelat en els darrers dies per a Irlanda. Dublín ha elaborat uns pressupostos duríssims per al 2012 sense tenir pràcticament cap més marge de maniobra per a noves retallades.

Alguns especialistes, com l’economista de la City de Londres Megan Green, afirmen que “Irlanda necessita un nou rescat”, o bé que “s’haurà de declarar en fallida”. Si ho fes, qui més patiria seria la banca alemanya i la britànica.

Les economies d’Itàlia, Portugal i l’Estat espanyol són les properes que, si no ho estan ja, poden ingressar a l’UVI. Els principals bancs creditors dels tres estats esmentats són, respectivament, francesos i alemanys per al deute d’Itàlia; espanyols per al de Portugal; i alemanys i francesos, altre cop, per al de l’Estat espanyol. Per totes aquestes raons, doncs, quan el premier britànic David Cameron assegura que és “d’interès capital per al Regne Unit que la zona euro solucioni els seus problemes”, del que parla és, també, de la interdependència del sistema financer dels 17 estats de l’euro amb la City de Londres. Al seu torn, quan a Washington es fan crides perquè Europa s’afanyi a resoldre la crisi de la moneda única, s’està admetent, una altra vegada, la fragilitat i la interdependència de les connexions bancàries a una i altra banda de l’Atlàntic.

Tothom tem, de fet, que una peça del castell de cartes s’esquerdi, sigui quina sigui. L’amenaça per a tot l’edifici és evident. Ho ha advertit fa molt poc la directora del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde. El 15 de desembre passat va dir a Washington: “Hi ha el risc que el món caigui en una depressió de l’estil dels anys 1930 llevat que els països resolguin les seves diferències i treballin junts per fer front a l’aprofundiment de la crisi del deute a Europa.”

L’anàlisi de les dades del deute a bancs estrangers dels deu països presos com a referència revela la interdependència entre uns i altres. Com demanava Lagarde, la solució global és més necessària que mai. La teranyina d’interrelacions i la fragilitat de l’arquitectura financera internacional resulta més comprensible amb els comentaris següents.

Estats Units

La major part del deute és amb la Xina i el Japó. Amb Europa, dins de la zona euro, França i Alemanya; a fora, el Regne Unit i Suïssa. Qualsevol problema greu dins de la zona euro tindria un impacte significatiu al sistema bancari dels Estats Units, i de retruc, al Japó, a Alemanya i a la Gran Bretanya.

França

El problema més greu per a la segona economia de la Unió Europea és en la gran quantitat de deute que els seus bancs tenen de l’Estat espanyol, Grècia i Itàlia.

Alemanya

Portugal, Grècia, Irlanda i majoritàriament l’Estat espanyol són els grans deutors dels grans consorcis financers alemanys. Sovint s’ha criticat que el polèmic rescat de Grècia no ha servit tant per recuperar l’economia grega com per, i especialment, evitar maldecaps al sector financer alemany.

Quan el nou president del govern de l’Estat espanyol, Mariano Rajoy, diu a Berlín que pot comptar amb ell, el que està dient a la cancellera Merkel és que a Madrid no volen posar pals a les rodes a la banca alemanya. Si es produïssin, aquests impactarien sense remei sobre Itàlia, França, els Estats Units i el Regne Unit, tot i l’aparent solidesa de la primera economia de la Unió Europea.

Itàlia

La banca francesa és la més exposada al deute italià. Berlín i especialment París han pressionat Roma al màxim per redreçar una situació que Berlusconi, cap de govern fins el novembre passat, només feia que agreujar.

Estat espanyol

El Regne Unit és un dels seus grans deutors. L’aparent solidesa britànica i el pla per reduir el dèficit, dóna garanties d’estabilitat per aquesta banda. Portugal, però, no és el deutor més gran però sí el més problemàtic.

Regne Unit

Com en el cas de l’Estat espanyol, qui deu més al Regne Unit no és qui més preocupa. El volum de deute dels Estats Units amb les institucions de la City és gegantí però l’exposició irlandesa és la més arriscada. Si França té problemes, l’embalum d’obligacions en direcció a París i Londres també és potencialment perillós per al Regne Unit.

390.969
euros
són els que deuen en obligacions exteriors cadascun dels 4,5 milions d’irlandesos.
430.200
milions
són els que deu l’Estat espanyol a bancs de França, els Estats Units, Alemanya, el Regne Unit, el Japó, Itàlia i Portugal.

Comments are closed.

Translator

Translator by Yellingnews

Categorías

Noticias más vistas

Noticias por fecha

octubre 2017
L M X J V S D
« feb    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031